A peu ja hi seríem

Avui he plegat a les 15.30, i feia calor a Girona. He fet un volt i he menjat un entrepà de llom i formatge en un bar de tapes. No sabia si tornar a fregir-me al sol del carrer, si entrar a l’Hipercor, o agafar l’autobús i cap a casa.

Fa 6 mesos vaig anar a Estats Units i ho vaig veure molt clar.

McCain guanya les eleccions.

1. Victoria de McCain
2. McCain no aguanta la pressió i es more o li entra alguna cosa
3. Palin presidenta del món

Aquest any s’ha posat de moda intentar que durant l’11 de setembre cada poble/ciutat tingui l’estelada a l’ajuntament.

No opino si és aqueSta la bandera que hauríem de treure l’11 de setembre, però el que si es clar, es que com a mínim darrera tot l’efecte de l’espanyolisme ranci que estem vivint i la manera que ens prenen el pel amb el finançament, queda clar que és una ocasió que no podem desaprofitar.

Vaig anar a Girona ciutat, on la bandera no estava penjada a l’ajuntament sinó a la plaça Catalunya. Vaig cantar els segadors, amb força i orgull, i em vaig emocionar.

Han passat dos anys i trencant tots els tòpics, si que m’he assabentat. M’he divertit molt veient com anava creixent en Teo, com feia les primeres passes a Escòcia, com corria al cap de pocs mesos, com intentava dir les primeres paraules, com ara no para de xerrar, com aprèn, com juga, com dorm...

Sobretot com dorm, perquè fins que no vàrem aplicar el mètode Estivill vàrem patir d’allò més. Sempre em recordava  d’aquell anunci de Bacardi, o quelcom alcohòlic que deia “tantas noches sin dormir”....

En Teo ens ha portat una dosi d’alegria i energia inesgotable. De fet ell sembla que mai s’esgoti.

Dos anys, que han donat per molt, per llegir bastant, per anar al cinema un cop, per no saber que és l’ordre a casa, per veure com les prioritats canviaven, com canviava la jerarquia de casa, com el tema principal de conversa era l’escola del nen, les malalties, les vacunes,... i el Barça, la feina o els viatges quedava rellevat totalment, dos anys pensant en papilles, comprant contes d’en Teo per en Teo, aprenent com es munten les cadiretes al cotxe, com augmentar la paciència considerablement, com es fa realitat el mite que en els restaurant ja no sents els nens dels altres plorar, dos anys de poc sexe, de com ens fem amics de totes les mares del parc i d’algunes de l’escola, de com arribar tard a la feina esdevé una costum, de com els mocs son la cosa que et preocupa més durant el dia, .....

Ara, en Teo està tremendu. No para i li encanta jugar amb els amiguets, i estar hores i hores a la piscina. A més sembla un nen feliç.

No sé si en sabem gaire de fer de pares, com a mínim ho intentem al màxim. I ens agrada. És una emoció constant i diària.

A més en Teo, menja de tot, i el dia del seu aniversari es va dedicar un homenatge. Aquí el teniu menjant-se un arròs negre.

Per molts anys!

Tinc l’estranya mania d’intentar entendre-ho tot, i això em fa pensar i buscar la lògica i el sentit comú de moltes coses.

Aquesta setmana hem decidit que anirem de vacances a la segona quinzena d’agost, i que farem una setmana de platja i una de muntanya. La de platja ja la tenim lligada, i ara ens queda per lligar la setmana de muntanya.

El divendres vaig recordar una recomanació d’un amic blocaire. Em va dir, ves cap a Molló, a uns apartaments que hi ha, que estant normals, però si vas amb nens és molt pràctic.

A més conec el propietari. Vaig decidir trucar-lo al seu mòbil i preguntar si en tenia algun de lliure.

Em va dir que si, però que havia de canviar una mica les dates, ja que a l’agost feia setmanes complertes. Em va semblar una bona raó.

Li vaig dir que m’el guardés i quin preu em feia. Em va dir que a l’agost no em podia fer cap preu, que havia de fer l’agost –tot rient-. Després em va dir que una setmana costava 1.175€.

El poble on està ubicat no té res d’especial i no és la Cerdanya –on hi va la pijeria de Barcelona o els que volen ser vistos-, i el meu amic em va ratificar que eren apartaments normalets.

Doncs bé, no entenc perquè no els te plens. Si a més una setmaneta al Carib en un resort 5 estrelles i amb tot inclòs costa 1.250€.

Crisi?. Hi ha coses que em costa d’entendre.

Dissabte nit. Plou, millor dit, diluvia. El concert és a punt de cancelar-se. Que fem? Nervis, cares mirant esperant una resposta, ànims baixos, gent pensant que no és just,….

Ve cap allà i s’acosta. Va i em diu: “He estado 7 horas en el coche para venir y he llegado en tren a Caldes, y me encanta cantar. He venido a cantar. Si me encuentras un lugar, canto. Y no te preocupes. Esto es tiempo robado.”

Avui ha sortit cara. Em sento afortunat pel moment, i per haver conegut aquest home i la seva sensibilitat.

La crònica a http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2931794

Aprofito diàriament el meu trajecte a la feina per escoltar la ràdio. Fa uns dies, vaig decidir no escoltar el que deien, i només sentir les veus. Vaig trobar veus que m’agradaven, veus que em suggerien persones, veus que m les imaginava darrera d’una  barra i fumant, veus que m’hagués encantat conèixer a qui parlava,...

Però de sobte, va sortir una veu irritant, insultant, cacofònica, greixosa, apijada, tonta...

Era l’anunci de “Masterplus”. Una noia que et recorda si estàs farta de provar tractaments per aprimar-te, o recordar-te que arriba l’estiu i que tens que reduir panxa, o que que has de fer amb les cartutxeres,... tot segons l’època de l’any.

No sé si els senyors de Masterplus, ho fan perquè la gent s’hi fixi, i parli en blogs com aquests, o directament perquè odiem a l’accent apijat de Barcelona zona alta, i per tant crear notorietat com els anuncis de Benettton o l’anorèxica.

Una pregunta: qui l’ha contractat a aquesta senyora?

Bé, jo el que sé es que quan la sento, canvio d’emissora i el que si és segur es que no aniré mai o compraré cap producte masterplus.

T’imagines que me la trobés?

Agrairia que si algú tingui la gravació de veu ens la pugui passar perquè pugueu saber de que parlem.

Fa uns dies parlava amb el meu nebot sobre esports. Ell practica la natació, i entrena cada dia un munt d’hores. Jo, sincerament, no m’imagino un esport més avorrit que aquest (sense comptar el cricket ni la natació sincronitzada).

Però com sempre, el que trobo essencial en un esport és l’entrenament.

L’hi dic que admiro els nedadors per fer piscines i piscines sense poder parlar amb ningú i mirant cap al fons.

 És clar, jo com a màxim nedo 100 metres sense parar i llavors ja em tremolen totes les cames. Com a  excusa dir que al ser miop no veig absolutament res, i em fa por que pugui tenir un tauró al meu costat, o fins i tot que no pugui veure la platja.... ahh....

Bé, no sé perquè però jo li vaig preguntar que si entrenava 3 hores, quan anava al lavabo. I ell amb tota la tranquil·litat em va dir que es pixava a la piscina mentre entrenava.

Jo vaig flipar. Com que et pixes dins la piscina mentre entrenes?. I em diu, no esperaràs que pari l’entrenament per anar al lavabo?, continua i em pregunta: tu creus que en Phelps para d’entrenar per anar a pixar?

Doncs sí, oitant!. Que passa si enlloc de pipi té ganes de fer popó?. Prefereixo no imaginar-m’ho.

Ell insisteix i fins i tot s’emprenya. Em diu que només surt a vegades si ha de vomitar per l’esforç. Jo aquí, ja soc en un altre planeta i m’imagino diferents objectes surant per la piscina.

Ell no em convenç, però prometo que ara miraré si darrera de cada nedador hi ha un filet groc que li surt del banyador apretat.

Fa uns mesos, em varen fer un test psicològic per poder accedir a una feina. La veritat, es que això em fa una mica de gràcia. Em pregunto si em fitxarien si sortís que soc un psicòpata però que puc treure rendiment de l’empresa. El psicòleg em va cridar, i em va fer un petit resum de com era. Em va fer gràcia quan em va dir que tenia qualitats per recordar coses i fets. Això sí, tan sols aquells que m’interessaven, que m’agradaven o que em provocaven algun sentiment.

Els altres els eliminava massa fàcilment de la memòria.

Bé, això ho explico perquè aquest cap de setmana ha fet 10 anys de l’accident tràgic de la Lady Di. Jo, personalment no tinc cap preferència per les monarquies, i de fet, l’anglesa em cau malament. L’espanyola també.

Ha sortit gent recordant com era, dient que era molt guapa, que era una gran princesa (?), que no era gaire intel·ligent, que l’accident va ser provocat, que estava embarassada,....

Jo, si vols que digui la veritat, no tinc present gairebé res. Recordo que sortia amb el fill del Harrods i que va tenir un accident a París,.... i res més.

Bé, si que recordo una cosa. Una peli que em va regalar un company de pis, i en la qual una actriu amb molt de talent, es beneficiava el jardiner, el xofer, el seu servei al complert,..... m’enrecordo perfectament.

El títol? “Los secretos inconfesables de Lady Di”. No va guanyar cap Oscar,.... m’enrecordaria.

Valorar un any no és fàcil. Ha estat un any intens, però no tan sols en fets sinó en emocions i sentiments. Un any que, sense voler, t’endinses en un univers que probablement ja no et deixarà d’acompanyar mai.

 Ara fa un any, estàvem ajaguts al llit de la clínica mirant una coseta petita. Avui ens el continuem mirant però la coseta comença a tenir ganes de caminar, no para de moure’s i ja sap el què vol.

Un any, on no entens perquè la guarderia (escola bressol) és tant cara, i on el dilluns al matí, quan el deixes després del cap de setmana, et sembla tant barata.   

Un any on aprens que l’Apiretal o el Ventolín són com l’aigua màgica que donen als futbolistes (o ciclistes) i que sempre has de portar a sobre.

Un any de converses monotemàtiques que, fins i tot, han desplaçat les discussions de futbol. De fet, per primera vegada m’he perdut un partit de la lliga de futbol 7.

Un any ple de sortides per Catalunya amb el cotxe carregat a tope, per si de cas.

 Un any ple de somriures, que per sort han superat amb escreix els plors.

Son, molta son. Molts càlculs per intentar que s’aixequi més tard de les 6.30. Molts fracassos. Molta insistència. Més fracassos.

Un any on el cansament ha desplaçat, voluntàriament, veure pel·lícules, sortir a sopar, o fins i tot el sexe. Quins records!

Bronquitis, conjuntivitis,....busca una cangur a les 7 del matí perquè no pot anar a l’escola. Trucades de l’escola per a que l’anem a buscar. Consultes al pediatra on, si està malament, s’hi posa més, i si està bé, agafa totes les malalties possibles a la sala d’espera.

Entendre que el pediatra el pot agafar com vol, posar-li les gotes, posar-li el pal a la gola, i parlar amb tú a la mateixa vegada, mentre en Teo plora. Després et diu, que si pots, ho facis a casa. Sempre somriu. I a casa, ho intentes i fracasses.  

Un any, on el pare se sent un PAO total. PAO = Persona d’Acompanyament Operatiu, carregant bosses, cotxets, biberons Nuk,...  

Un any on intentes comprendre l’anunci de “tantas noches sin dormir” i et cagues amb el que va pensar l’anunci, i li desitges que tingui trigèmins!

Feliç aniversari Teo.

Ahir vaig agafar l’autopista i vaig viure un cop més un fenomen que no m’acabo d’explicar. Es el fenomen CDM, o el del carril del mig.

En una autopista de tres carrils i on el de la dreta està totalment desert, em trobo SEMPRE algú pel carril del mig a una velocitat entre 80 i 100 km/h.

Em surt un instint assassí de dins, que combino amb la capacitat d’intentar entendre perquè no es mouen al carril del costat. Em pregunto si es un que  a l’autoescola l’hi van dir, vostè posis en el carril del mig que molestarà menys, o si deu ser un avi que no hi veu gaire que deu pensar que així no topa amb res del costat, o si és un que va votar la UCD en el seu moment i no s’arrepenteix (encara), o si es un que va torrat i veu dos carrils més a l’esquerra, o si hi ha algú que es pensa que el carril del mig es per anar a 100 km/h i es igual el que passi al món (aquests també van pel mig quan hi ha dos carrils), si es algú que es pensa que per parla amb el mòbil has d’anar pel mig, o si hi ha algú que es supersticiós, o si és algú que es pensa que el carril per anar a Girona es el del mig i té una sortida soterrada, o si és algú que es pensa que el cotxe està més equilibrat, o si és algú que planeja obrir involuntàriament les portes de darrera i deixar caure la sogra/veí/plasta que no para de xerrar i assegurar-se l’èxit,...

No ho sé, cada cop m’hi fixo i hi veig perfils diferents que intento analitzar.

El que sí sé, es que n’hi ha que s’emprenyen molt si els faig llums, d’altres que ni s’adonen si els faig llums, d’altres que porten els llums oberts des que van sortir per les rondes (i fa 49kms), d’altres que estant fent una dissertació a tota la família, d’altres que els penja un tros de faldilla per sota la porta, d’altres que quan arriben el peatge i van al carril d’automàtic i volen introduir monedes, .....

Saben perquè ho fan i tenen raó.

Cada matí, el rellotge biològic d’en Teo marca diana cap a les 6 – 6.30 del matí.

Normalment em llevo i aprofito per dutxar-me, mentre la mare l’entreté al llit. Llavors canviem de torn,.... tot totalment cronometrat.

Li preparo la papilla i m’encaixa perfectament per començar a donar-li a les 7.21, que és quan comencen els esports al 3/24. Llavors tornen a repetir la resta de notícies, però els càlculs poden fallar sempre que oloris quelcom sospitós, o que els mocs facin que reproduïm l’escena de la nena de l’exorcista disparant la papilla a una distància increïble, etc, etc...

 Cada dia una aventura trepidant.

Tot, per sortir de casa a les 8 en punt, ben pentinats i desprenent aromes de Nenuco.

La setmana passada però, tot es va retardar.

En Teo juga uns 20-25 minuts abans de sortir, però just quan era hora, va veure per la tele –mai mira la tele-  un home que tirava un petard, i al cap de pocs segons sortien tot de braus corriguent a veure si enganxaven uns “mossos” vestits de blanc més torrats que un aglà.

Es va quedar al·lucinat. Jo també.

I així cada dia. Quan arribaven a la plaça, aplaudia i semblava que mirava un que sempre va vestit del Celtic i que cada dia se’l veia més vermell i més endarrerit.

Llavors es girava cap a mi, alçava els bracets i agafàvem la bossa per anar cap a l’escola bressol (abans guarderia), perquè les educadores (abans senyus) l’eduquin.

I jo em pregunto, doctor:

 -El meu fill em vol dir alguna cosa?

-És una senyal? Hem de reservar per San Fermin l’any vinent?

-Es pensa que és un botellon, i llencen les bèsties per buidar el carrer?

-Creu que ho he d’explicar a la guarderia? 

Doctor, no és greu, veritat?

Sort que no soc supersticiós. Però és que aquesta data marca. Hi ha gent que ha seleccionat aquesta data per casar-se, altres per declarar-se, i suposo que alguns per divorciar-se.

Em sembla que si aquest era el bloc del 7 havia d’escriure.

Em venia de gust voltar pels blocs en un dia així.

He voltat per la manera personal que té en Roland i la seva aclucada d’ull a cada post. 

En l’enveja cap el rei de la bona vida i el mal de cap dels headhunters en Mr. Temple, en la dolçor de So de pau, en les històries peculiars de la terra d’escudella, en el realisme irònic de l’avi, en un somniador i gran escriptor com Salt al món, en l’acidesa de Cap i collons, en el polític persona Don-Aire, en l’erotisme de Metamorfosi,.... i molts d’altres.

A tots us desitjo molta sort, i molta salut.

A veure si podeu escriure fins el 7 del 7 del 77.

Suposo que el diumenge la meva indignació no fou tant al veure com perdíem la lliga. Bàsicament perquè feia 4 o 5 mesos que ja m’havia adonat que la cosa no anava fina. Fins i tot, li hagués pogut comentar al Sr. Laporta.

Per tant, vaig dominar les meves ganes d’estripar el carnet durant 5 minuts, fins que uns petards –que per sort sonaven lluny- em varen tornar a la realitat mentre anunciaven el triomf de l’equip que més cor (=cullons) hi ha posat.

Al cap de dos dies, el jefe, els hi deia que a partir d’ara hi hauria un codi ètic al vestidor. Que no en fotia cap a fora, però que ara s’havien de portar bé. Vaig pensar que era una tonteria, intentar dominar aquests joves tontos millonaris, però que de cara a la galeria, i al soci estava bé. Ara, segur que no devien tremolar gaire els eludits.

Sorpresa i indignació, molta indignació a l’endemà mateix. El Barça va a jugar un partit a Suràfrica contra el Melody Pops o quelcom semblant. Estava be aquest càstig pels jugadors que alhora suposa 2 milions d’euros pel club.

Però va i el Barça UNICEF, aconsegueix una audiència amb una de les persones que més ha lluitat per la dignitat humana, i encara més per la lluita contra el racisme. Un símbol, una icona mundial de lluita, bona fe i humanitat.

La visita al Sr. Mandela és voluntària pels components de l’expedició. Doncs, van i TOTS els gamarusos (menys 5) decideixen quedar-se a fer una partida de la Playstation a l’hotel enlloc d’anar a compartir un moment de la seva vida (i enriquir-la) amb un personatge únic, i que malauradament segur ens deixa d’aquí poc.

Fins i tot l’Etoo que és africà i que simula deixar el terreny de joc quan li criden quelcom racista des de les graderies, es va quedar jugant al joc del Fernando Alonso a l’hotel.

I el Barça, qui envia com a club?. Un directiu que no parla ni anglès. Mare meva!

Res, tan sols expressar la meva indignació com a soci, i com a persona.

Avui si que m’ho pensaré d’esparracar el carnet de soci.

No facturo, i vaig cap el control. Allà, m’espera un senyor uniformat, amb cara de mala llet que recriminava a tota la cua amb la mirada pel fet de que voléssim tant d’hora. Vaig deixar la bossa a la cinta mentre passava per l’arc. La cinta es va parar, i el guarda/policia va demanar de qui era la bossa.

Em va preguntar què portava i si em permetia obrir-la. De sobte em vaig recordar del necesser i de la norma estúpida de la bosseta de plàstic. Em va treure un pot petit de colònia i una crema.

Em va preguntar, “what is this?” Amb la crema a la ma. Jo li vaig dir: “toothpaste”. Va i el tio em diu, “this is not toothpaste”. Llavors li vaig dir: “If you know it, why are you asking me?” Vaig deduir que no li havia agradat la meva resposta.

El tipus va tornar-hi: “What is this then?”. Aquest cop la meitat de la cua ho va sentir. Jo, és que aquella hora, no sabia qué dir-li, vaig intentar ser graciós. “For the brownies, because I like to suffer in silence”. Evidentment el tio es va posar de mala llet, i em va preguntar què eren brownies.

Cullons! MORENES, nen, MORENES!!.  Com que la cosa es va posar complicada i tothom ja mirava, li vaig dir, “This is ruscus, is a cream for the hemorroids!”.

“Ahh! the hemorrhoids, piles you mean!!” va cridar ell, mentre tothom de la fila també hi estava d’acord.

Em va deixar anar, quan jo ja estava entre baixar-me el pantalons o tastar-la.

Perdoneu-me, però a mi m’agrada patir en silenci.